"Sarek"
El darrer racó salvatge d'Europa
El passat 16 de març
es va fer la sessió número 60 de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura, a
càrrec dels companys Tato Rosés i Marta Bretó. Seguint la política de dispersió
de les sessions per tot el territori, en aquesta ocasió ens vàrem reunit al
Museu Arxiu de Vilassar de Dalt (Maresme). La finalitat de difondre les
activitats de la Institució Catalana d’Història Natura arreu ha trobat resposta,
ja que la sala es va omplir de gom a gom, amb mig centenar d’assistents, els
quals també van gaudir d’una excel·lent exposició de paisatges de Catalunya del
company Jordi Lluís Pi.
Els dos
conferenciants són membres de la SCFN i fotògrafs professionals, bons
coneixedors dels països nòrdics, professors de fotografia i grans viatgers. Els
agrada especialment anar a llocs allunyats per itineraris gens habituals i
agosarats, fins i tot temeraris. En aquest cas ho han demostrat ben bé, ja que
van travessar un dels llocs més feréstecs del nostre continent: el parc nacional
de Sarek. Fundat el 1909, és un dels més antics d’Europa i està situat a
l’extrem nord de Suècia, en plena Lapònia. Algunes muntanyes superen els 2.000
metres i es conten un centenar de glaceres. Declarat Patrimoni de la Humanitat,
està pràcticament intacte, sense que l’activitat humana l’hagi alterat. De fet,
no hi viu ningú.
En aquest sentit és
un paradís, però els que vulguin visitar-lo han de tenir en compte que no hi ha
camins, ni albergs, ni cap tipus d’infraestructura. En canvi, està ple de rius
i rierols que poden ser perillosos perquè, a part del continu desgel, és una de
les zones més plujoses d’Escandinàvia. A més, gaire bé tota la vegetació
dominant és tundra, de manera que, al caminar, sovint t’enfonses en l’herba del
sol, que sempre està mullada i amb tolls d’aigua. En definitiva, no és un lloc
per fer una alegre travessa d’aficionat. A l’entrada, un cartell adverteix que
les autoritats del parc suposen que ja saps on et fiques.
Doncs bé, el repte dels
autors fou travessar aquest parc, caminant amb notable dificultat entre
muntanyes i rius d’aigua gelada, acampant al mig del no res. L’objectiu
primordial era el viatge per sí mateix. La primera part de la sessió consistí
en explicar com s’ho van fer per culminar l’expedició amb èxit, comentant
nombroses fotos tan dels estris que portaven com dels paisatges que van poder
captar. La segona fou una pel·lícula filmada durant el recorregut, cosa que contribuí a que el nombrós públic que hi assistí
gaudís de l’idíl·lic entorn d’una forma més propera als protagonistes. Tan la
Marta com el Tato són guies professionals i organitzen viatges fotogràfics a
diversos indrets; podeu consultar els detalls a les seves webs: http://martabreto.com/inici/ y https://tatoroses.wordpress.com/.
Ja esperem la propera vegada que vulguin compartir amb nosaltres les
espectaculars imatges d’una nova aventura.
Fotografies: Tato Rosés
Text: Albert Masó
