100 anys de Margalef
El rostre humà d'un ecòleg revolucionari
El
passat 18 de juny es va fer la sessió de cloenda de les activitats de la
temporada 2018-2019 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. En homenatge al
Dr. Ramon Margalef i com a contribució als actes commemoratius del centenari
del seu naixement, la Institució Catalana d’Història Natural va organitzar
aquesta taula rodona, que ha tingut gran èxit d’assistència, doncs el públic va
omplir la sala de gom a gom. Hi han col·laborat l’Institut Botànic de
Barcelona, la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura i la Fundació Carl
Faust. Van intervenir Ramon Margalef Mir i els doctors Josep Maria Camarasa,
Mercè Durfort i Albert Masó. Aquest ordre no solament és el dels parlaments,
sinó també el cronològic de la vida del protagonista.
El
primer, fill de l’homenatjat, va explicar els orígens familiars, l’arbre
genealògic i, sobre tot, les inquietuds del Margalef adolescent, és a dir, dels
anys 30 del segle XX. Va descriure les seves primeres aproximacions
“limnològiques”, les primeres recollides d’algues, les primeres captures de
papallones i, en definitiva, els primers contactes amb la Natura. Aquest
període acabà amb la mobilització militar a finals de la guerra civil
espanyola, doncs ell va pertànyer a l’anomenada “quinta del biberó”. Participà
en la cruenta batalla de l’Ebre, on perdé un gran amic seu. Com a anècdota,
aprofità la situació per a prendre mostres biològiques del riu i sortosament
tornà indemne. Ramon ens mostrà el més interessant del que ha anat trobat al
revisar tot el material que va deixar Margalef a casa, sobre tot els llibres i
articles que llegia -visitava sovint la biblioteca- i que conformaren la seva
formació inicial, així com les primeres observacions que va fer i els primers
dibuixos. De tot això va projectar nombroses fotografies que ens van il·lustrar
molt adequadament i ens van fer viatjar al passat.
En
Josep Maria, historiador de la Ciència, se centrà en el jove Margalef, o sia,
la seva formació, les fonts del seu saber i les primeres investigacions dels
anys 40. Inicialment, Pius Font i Quer i Antoni de Bolòs l’acolliren en el
Jardí Botànic de Barcelona, i Francesc Español en el Museu de Zoologia. El 1942
publicà el seu primer llibret, que es titulava “Donde empieza la vida” i
tractava d’ecologia aquàtica. En veure’l Carl Faust, quedà admirat pels
coneixements i l’empenta del jove Margalef i l’ajudà de forma decisiva, sobre
tot en l’estudi del plàncton, tan d’aigua dolça com marí. Després, Francisco
García del Cid li aconseguí una beca del CSIC (Consejo Superior de
Investigaciones Científicas) tot i que no tenia ni el batxillerat.
Posteriorment, va anar a una taula de recerca de Nàpols, a l’Istituto
Idrobiologico Italiano de Pallanza i al congrés internacional de Limnologia de
Zuric. El 1949 acabà la llicenciatura de ciències naturals i el 1951 obtingué
el doctorat, arribant anys després a crear i dirigir el primer departament
d’Ecologia de l’estat espanyol, essent el primer catedràtic (1967).
A
continuació, la Mercè explicà que Margalef tenia una curiositat infinita per tot
el que l´envoltava. També era un “manetes” en la confecció d´estris de
laboratori, com ara la construcció d´un microscopi monocular amb cambra clara
incorporada, amb el qual va fer esquemes i dibuixos excel·lents, amb detalls
que únicament es podrien percebre després d´hores d´observació. La integració
de les seves troballes embadalien als científics. A més a més, des de molt jove
escrivia amb una claredat expositiva molt remarcable. Cal recordar que i va
desenvolupar tota la seva tasca docent i investigadora a Barcelona, malgrat les
múltiples invitacions que va rebre per
traslladar-se als Estat Units.
Cal
destacar l´aplicació de la teoria de la informació en Ecologia, facilitant el
maneig de milers de dades poblacionals. D’això va parlar en el discurs d’ingrés
a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1957), que ara s´ha
reeditat en castellà i anglès. Va investigar especialment el paper que juga el
fòsfor en els ecosistemes i és reconeguda la seva visió predictiva dels
problemes de la conservació de la Natura. Considerava que els oceans tenien
prou capacitat per resistir tot el que se li infligia (esperem que aquesta
predicció es complexi). El seu llegat pot resumir-se en la creació d´una amplia
escola d´ecòlegs dispersos per molts centres d´arreu del món i en la seva producció científica. Els seus mèrits
van tenir reconeixements internacionals i la seva petjada continua molt viva.
Finalment,
l’Albert parlà del món acadèmic i universitari a partir dels anys 70, quan va
ser alumne seu i començà una investigació d’Ecologia de papallones i la seva
relació amb la vegetació, que després es convertiria en la 1ª part de la tesi
doctoral, iniciada el 1989 i dirigida per Margalef. La 2ª part va aconseguir
demostrar que les línies filogenètiques de les papallones mostren grups
d’espècies en que es duplica la superfície alar, el que va permetre formular la
hipòtesi de la duplicació cel·lular com a mecanisme macroevolutiu de generació
de noves espècies, confirmant la intuïció que sempre havia expressat Margalef.
Seguint
la trajectòria d’aquesta llarga tesi, llegida l’any passat, Albert va anar
reflectint el mètode científic i els procediments d’investigació del Dr.
Margalef, no sense afegir-hi hilarants anècdotes que denoten el seu caràcter, i
no solament en la vessant científica, sinó també en la humana. També va recordar
frases cèlebres, com ara “La recerca ha de ser un joc perquè només jugant som
feliços” o “No llegeixi massa, que només sabrà el que ha llegit. Vagi al camp i
toqui l’arbre” o “Les fórmules de més de 10 cm són necessàriament falses”.
En
definitiva, pels seus amplíssims coneixements del món natural, pel seu mètode
científic, per les seves genialitats, per tot, podria ser que Ramon Margalef
hagi estat no només un ecòleg universal,
sinó l’últim gran naturalista.
(foto: Hines
Gosalves)
