10 ANYS SENSE MARGALEF
Amb aquest
títol, el 15 d’octubre, la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura (SCFN) va
retre homenatge al recordat Dr. Ramon Margalef en el desè aniversari del seu
traspàs. Fou l’acte inaugural de la temporada 2014-2015, tan esperançadora per
diversos motius. Les intervencions foren les següents:
Albert Masó començà explicant les contribucions més importants que va fer a la ciència: la teoria ecològica, l’oceanografia, limnologia... amb plantejaments genials, com ara models matemàtics, índexs... que en alguns casos es podrien qualificar de revolucionaris. Un exemple és el vincle entre l’ecologia i la teoria de la informació i la física.
Entre les seves obres fonamentals destaca Perspectives in Ecological Theory (1968, univ. Chicago), amb la qual es va donar a conèixer internacionalment (traduït fins i tot al japonès)... però que trigà tota una dècada a publicar-se en castellà. Després, Ecologia (1974), llibre de text de moltíssimes univ. d’arreu del mon, Limnologia (1983), Our Biosphere (1997)... entre altres.
Per altra banda, tothom reconeix la seva rigorosa ètica, així com la qualitat com a investigador i la independència de les seves opinions: sempre deia el que pensava encara que fos políticament incorrecte.
Per cert, que en el vell departament de la UB, on fou el primer catedràtic d’Ecologia de l’estat espanyol, molts varen començar els treballs de recerca, tesis, etc. gràcies a la seva acollida i assessorament. Allà va usar el primer sistema de tractament de dades, utilitzant el primer ordinador de la universitat: una pila de caixes i cables amb l’extraordinària capacitat de: 8 KiloBytes!! Després es van fer servir les “modernes” targes perforades.
Acabà remarcant la importància de “l’escola” que ha creat. La satisfacció més gran és poder comprovar que ha sigut un autèntic “mestre de mestres”, doncs el seu esforç no serà estèril, ja que la seva obra perdurarà no solament en les seves nombrosíssimes publicacions, sinó que creixerà i es difondrà a través dels seus deixebles.
A continuació, la Dra. Mercè Durfort va exposar els nombrosos mèrits i reconeixements que va rebre la persona homenatjada, que no detallarem aquí perquè seria massa extens. Però sí direm que explicà anècdotes molt divertides, com ara la proposta de la ministra de medi ambient (Isabel Tocino) d’instaurar el “Premi de l’aigua Dr. Margalef”, que fou rebutjada amb una exquisida carta en la que argumentava que aquestes denominacions haurien de ser de persones no vives, ja que d’altra forma podien generar comparacions odioses.
El Dr. Ramon Folch realitzà profundes reflexions sobre la forma de raonar i d’investigar del Dr. Margalef, que hom podria resumir en un parell de frases. Una és que “pensava amb les mans”, per indicar que sabia utilitzar-les per a fer dibuixos científics, per a construir aparells de mesura, per expressar-se i transmetre les idees, etc. I l’altra, que “pensava a partir de la realitat”, per constatar que no especulava, sinó que feia hipòtesis a partir dels fets constatats. Tot això l’ajudava a elaborar un pensament abstracte capaç de realitzar una bona anàlisi de la complexa estructura dels ecosistemes i del funcionament de la natura.
A més a més, explicà la curiosa coincidència del traspàs del Dr. Margalef amb la inauguració de l’exposició socio-ecològica (al Fòrum de les cultures, el maig de 2004) dirigida pel propi Ramon Folch i que seguia una “filosofia” coincident amb la suara exposada.
Així mateix, va comentar aspectes mai exposats en públic sobre l’origen del reconegut “Premi Ramon Margalef d’Ecologia i ciències ambientals” (el més ben remunerat del món en aquest àmbit). Per exemple, que l'aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, tingué la idea del premi i demanà a Ramon Folch, el mateix dia del traspàs de Ramon Margalef, a la sala de vetlla, que s'ocupés de redactar-ne el projecte, com així va fer. El premi es convocà al cap de pocs mesos i s’ha mantingut ininterrompudament i ha adquirit un gran prestigi internacional.
La sorpresa final va ser l’assistència i intervenció de Ramon Margalef (fill), que va passar una pila de fotos de documents de l’època juvenil del seu pare: articles, textos escrits a ma, publicacions tan especialitzades com divulgatives, dibuixos científics de plantes, papallones, microorganismes, etc. etc.
A part de la vàlua del material per la seva antiguitat (gran part era d’abans de la guerra civil), és d’agrair la primícia, ja que molts d’aquests documents no s’havien mostrat mai en públic. Per altra banda, tot el que el fill del Dr. Margalef compartí amb nosaltres fou molt emotiu i enriquidor.
Albert Masó començà explicant les contribucions més importants que va fer a la ciència: la teoria ecològica, l’oceanografia, limnologia... amb plantejaments genials, com ara models matemàtics, índexs... que en alguns casos es podrien qualificar de revolucionaris. Un exemple és el vincle entre l’ecologia i la teoria de la informació i la física.
Entre les seves obres fonamentals destaca Perspectives in Ecological Theory (1968, univ. Chicago), amb la qual es va donar a conèixer internacionalment (traduït fins i tot al japonès)... però que trigà tota una dècada a publicar-se en castellà. Després, Ecologia (1974), llibre de text de moltíssimes univ. d’arreu del mon, Limnologia (1983), Our Biosphere (1997)... entre altres.
Per altra banda, tothom reconeix la seva rigorosa ètica, així com la qualitat com a investigador i la independència de les seves opinions: sempre deia el que pensava encara que fos políticament incorrecte.
Per cert, que en el vell departament de la UB, on fou el primer catedràtic d’Ecologia de l’estat espanyol, molts varen començar els treballs de recerca, tesis, etc. gràcies a la seva acollida i assessorament. Allà va usar el primer sistema de tractament de dades, utilitzant el primer ordinador de la universitat: una pila de caixes i cables amb l’extraordinària capacitat de: 8 KiloBytes!! Després es van fer servir les “modernes” targes perforades.
Acabà remarcant la importància de “l’escola” que ha creat. La satisfacció més gran és poder comprovar que ha sigut un autèntic “mestre de mestres”, doncs el seu esforç no serà estèril, ja que la seva obra perdurarà no solament en les seves nombrosíssimes publicacions, sinó que creixerà i es difondrà a través dels seus deixebles.
A continuació, la Dra. Mercè Durfort va exposar els nombrosos mèrits i reconeixements que va rebre la persona homenatjada, que no detallarem aquí perquè seria massa extens. Però sí direm que explicà anècdotes molt divertides, com ara la proposta de la ministra de medi ambient (Isabel Tocino) d’instaurar el “Premi de l’aigua Dr. Margalef”, que fou rebutjada amb una exquisida carta en la que argumentava que aquestes denominacions haurien de ser de persones no vives, ja que d’altra forma podien generar comparacions odioses.
El Dr. Ramon Folch realitzà profundes reflexions sobre la forma de raonar i d’investigar del Dr. Margalef, que hom podria resumir en un parell de frases. Una és que “pensava amb les mans”, per indicar que sabia utilitzar-les per a fer dibuixos científics, per a construir aparells de mesura, per expressar-se i transmetre les idees, etc. I l’altra, que “pensava a partir de la realitat”, per constatar que no especulava, sinó que feia hipòtesis a partir dels fets constatats. Tot això l’ajudava a elaborar un pensament abstracte capaç de realitzar una bona anàlisi de la complexa estructura dels ecosistemes i del funcionament de la natura.
A més a més, explicà la curiosa coincidència del traspàs del Dr. Margalef amb la inauguració de l’exposició socio-ecològica (al Fòrum de les cultures, el maig de 2004) dirigida pel propi Ramon Folch i que seguia una “filosofia” coincident amb la suara exposada.
Així mateix, va comentar aspectes mai exposats en públic sobre l’origen del reconegut “Premi Ramon Margalef d’Ecologia i ciències ambientals” (el més ben remunerat del món en aquest àmbit). Per exemple, que l'aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, tingué la idea del premi i demanà a Ramon Folch, el mateix dia del traspàs de Ramon Margalef, a la sala de vetlla, que s'ocupés de redactar-ne el projecte, com així va fer. El premi es convocà al cap de pocs mesos i s’ha mantingut ininterrompudament i ha adquirit un gran prestigi internacional.
La sorpresa final va ser l’assistència i intervenció de Ramon Margalef (fill), que va passar una pila de fotos de documents de l’època juvenil del seu pare: articles, textos escrits a ma, publicacions tan especialitzades com divulgatives, dibuixos científics de plantes, papallones, microorganismes, etc. etc.
A part de la vàlua del material per la seva antiguitat (gran part era d’abans de la guerra civil), és d’agrair la primícia, ja que molts d’aquests documents no s’havien mostrat mai en públic. Per altra banda, tot el que el fill del Dr. Margalef compartí amb nosaltres fou molt emotiu i enriquidor.
Finalment,
en Francesc Muntada va explicar i projectar l’audiovisual que ha fet amb les
fotos descartades de l’exposició “Formes i textures de la natura”, feta pels
socis de la SCFN i dedicat a l’homenatjat.
Tot plegat va agradar d’allò més al assistents, molt nombrosos malgrat la coincidència amb altres actes culturals relacionats amb la natura i la biologia, com ara el dedicat a Pius Font Quer, l’inici del curs acadèmic, etc. Entre tots es va configurar una semblança força completa del personatge que ens va fer rememorar bons moments compartits amb el mestre, i va ser una bona contribució al coneixement d’aquesta figura internacional que ja forma part de la història de la ciència del nostre país.
I així acabà aquesta sessió –el nostre gra de sorra al conjunt d’homenatges- dedicada al qui segurament hagi estat no tan sols un ecòleg universal, sinó l’últim gran naturalista.
Tot plegat va agradar d’allò més al assistents, molt nombrosos malgrat la coincidència amb altres actes culturals relacionats amb la natura i la biologia, com ara el dedicat a Pius Font Quer, l’inici del curs acadèmic, etc. Entre tots es va configurar una semblança força completa del personatge que ens va fer rememorar bons moments compartits amb el mestre, i va ser una bona contribució al coneixement d’aquesta figura internacional que ja forma part de la història de la ciència del nostre país.
I així acabà aquesta sessió –el nostre gra de sorra al conjunt d’homenatges- dedicada al qui segurament hagi estat no tan sols un ecòleg universal, sinó l’últim gran naturalista.
La Dra. Mercè Durfort, Albert Masó, el Dr. Ramon Folch i Ramon Margalef en dos moments de la sessió
Texte: Albert Masó
Fotografies: Jordi Lluís Pi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada