Crònica de la LX Sessió de Fotografia de Natura

"Sarek"

El darrer racó salvatge d'Europa

El passat 16 de març es va fer la sessió número 60 de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura, a càrrec dels companys Tato Rosés i Marta Bretó. Seguint la política de dispersió de les sessions per tot el territori, en aquesta ocasió ens vàrem reunit al Museu Arxiu de Vilassar de Dalt (Maresme). La finalitat de difondre les activitats de la Institució Catalana d’Història Natura arreu ha trobat resposta, ja que la sala es va omplir de gom a gom, amb mig centenar d’assistents, els quals també van gaudir d’una excel·lent exposició de paisatges de Catalunya del company Jordi Lluís Pi.

Els dos conferenciants són membres de la SCFN i fotògrafs professionals, bons coneixedors dels països nòrdics, professors de fotografia i grans viatgers. Els agrada especialment anar a llocs allunyats per itineraris gens habituals i agosarats, fins i tot temeraris. En aquest cas ho han demostrat ben bé, ja que van travessar un dels llocs més feréstecs del nostre continent: el parc nacional de Sarek. Fundat el 1909, és un dels més antics d’Europa i està situat a l’extrem nord de Suècia, en plena Lapònia. Algunes muntanyes superen els 2.000 metres i es conten un centenar de glaceres. Declarat Patrimoni de la Humanitat, està pràcticament intacte, sense que l’activitat humana l’hagi alterat. De fet, no hi viu ningú. 

En aquest sentit és un paradís, però els que vulguin visitar-lo han de tenir en compte que no hi ha camins, ni albergs, ni cap tipus d’infraestructura. En canvi, està ple de rius i rierols que poden ser perillosos perquè, a part del continu desgel, és una de les zones més plujoses d’Escandinàvia. A més, gaire bé tota la vegetació dominant és tundra, de manera que, al caminar, sovint t’enfonses en l’herba del sol, que sempre està mullada i amb tolls d’aigua. En definitiva, no és un lloc per fer una alegre travessa d’aficionat. A l’entrada, un cartell adverteix que les autoritats del parc suposen que ja saps on et fiques. 

 

Doncs bé, el repte dels autors fou travessar aquest parc, caminant amb notable dificultat entre muntanyes i rius d’aigua gelada, acampant al mig del no res. L’objectiu primordial era el viatge per sí mateix. La primera part de la sessió consistí en explicar com s’ho van fer per culminar l’expedició amb èxit, comentant nombroses fotos tan dels estris que portaven com dels paisatges que van poder captar. La segona fou una pel·lícula filmada durant el recorregut, cosa que contribuí a que el nombrós públic que hi assistí gaudís de l’idíl·lic entorn d’una forma més propera als protagonistes. Tan la Marta com el Tato són guies professionals i organitzen viatges fotogràfics a diversos indrets; podeu consultar els detalls a les seves webs: http://martabreto.com/inici/ y https://tatoroses.wordpress.com/. Ja esperem la propera vegada que vulguin compartir amb nosaltres les espectaculars imatges d’una nova aventura.

Fotografies: Tato Rosés

Text: Albert Masó